Ferran Canyameres
Terrassa 1898 – Barcelona 1964
Col·laborà, des de ben jove, en diverses publicacions locals, sota el pseudònim «Ferran d’Egara». El 1917 marxà a França, en plena guerra europea, i envià cròniques i col·laboracions per a publicacions literàries i satíriques de Catalunya. Tant a França com a Barcelona, féu amistat amb artistes, escriptors i polítics, i freqüentà tertúlies en què participaven Santiago Rusiñol, Prudenci Bertrana o Plàcid Vidal. El gener de 1939 s’exilià a París. El 1942 fundà l’Editorial Albor. És autor d’una extensa obra i conrà diversos gèneres literaris (poesia, narrativa, memòries, biografies, etc.). En destaquen Quan els sentits s’afinen, De París, el fel i la mel, El gran sapastre, L’home que volia patir, Ofrena a París dels intel·lectuals catalans a l’exili, Hores de prova i retrobament, El gos udolà a la mort (premi Joan Santamaria), Josep Oller i la seva època (premi de la Crítica). Traduí al català Els paradisos artificials de Baudelaire (publicats també a Ensiola editorial), a més d’obres de Coolen, Maurette, entre d’altres. Amic de Simenon, en fou el primer traductor en castellà.
Llibres de Ferran Canyameres publicats a Ensiola Editorial: Les folles del mas
