António Botto
Alvega, Portugal (1897-1959)
De molt jove va anar a viure a Lisboa, al barri d’Alfama. Va fer feina en una llibreria, cosa que li permeté entrar en contacte amb el món literari. Es traslladà a Angola per exercir-hi com a funcionari públic. En tornar a Portugal es començaren a aguditzar els símptomes d’una malaltia mental que li impedirà relacionar-se i conservar un lloc de feina. Pensant-se defugir aquesta difícil situació, emigrà al Brasil el 1947. Morí atropellat a Rio de Janeiro el 1959.
La seva poesia, d’expressió directa i col·loquial, sense tanmateix defugir el preciosisme en ocasions, tracta sobretot el tema amorós. A part de destacar estèticament, també ho fa pel seu contingut, ja que els seus poemes d’amor manifesten explícitament l’homosexualitat, aspecte que provocà escàndol i que el convertí en un «poeta maleït».
António Botto fou admirat per Fernando Pessoa, que el traduí a l’anglès i el defensà quan la seva poesia fou acusada d’immoral. Li dedicà articles com António Botto e o ideal estético em Portugal. També l’admiraren Teixeira de Pascoaes i els poetes del Grup Presença. L’estudiós Carlos Reis afirma que cal considerar António Botto una personalitat literària fonamental del segle xx.
Botto publicà, entre altres llibres, Cantigas de Saudade (1918), Canções do Sul (1920), Curiosidades Estéticas (1924), Pequenas Esculturas (1925), Olimpíadas (1927), Dandismo (1928), A Vida que te Dei (1938). El 1941 reuní tota la seva poesia sota el títol As Canções de António Botto, una antologia de les quals té a les mans el lector. Els poemaris dels últims anys es ressenten molt de la seva malaltia. El darrer llibre que va compondre fou Ainda não se Escreveu (1959).
També és autor de peces teatrals i de reculls de contes, entre els quals destaca O Livro das Crianças (1931). La seva obra narrativa fou recollida en el volum Os Contos de António Botto, para Crianças e para Adultos (1942).
Llibres d’António Botto publicats a Ensiola Editorial: Les cançons (antologia)
