El Prometeu mal encadenat
El Prometeu mal encadenat (1899) d’André Gide és una narració filosòfica de color simbòlic i ànim innovador. Parteix de la trilogia d’Èsquil sobre el mite de Prometeu, el benefactor dels homes que fou encadenat per Zeus a les altures del Caucas per haver-los donat el foc. Aquí, però, Prometeu aconsegueix alliberar-se de les cadenes i de l’àguila que li rosegava el fetge per mostrar l’arbitrarietat d’un déu que juga amb el destí dels humans, per reivindicar la llibertat individual i apostar per la saviesa del riure. Sense deixar de fer una anàlisi introspectiva del propi ésser, Gide, tot seguint la tradició de Montaigne i de Rousseau, es manifesta com un autor lúcid i enriquidor amb un discurs continu sobre l’home. L’autor hi conjumina, amb una visió nova i satírica, alguns mites de la tradició clàssica per exposar la fragilitat de l’home, encadenat als escrúpols morals i als prejudicis socials, enmig d’un món absurd, regit per l’atzar. Aquest Prometeu mal encadenat que el lector té a les mans és la traducció que Bartomeu Rosselló-Pòrcel, també home de lletres, com André Gide, va fer-se seva el 1937.
